Un diumenge, sense els cafès de Barcelona a prop, el Joan i jo ens vam
reunir al Maison Kayser de l’Upper West Side. Per una hora, vam parlar català—el
Joan, òbviament amb fluïdesa, i jo, intentant-ho. Vaig aprendre molt: sobre
Lleida, la ciutat del interior que mai he visitat, la seva història amb el
violí, el seu suport al moviment independentista, i molt més.
Un mapa de
Lleida
Primer, Lleida. És una ciutat no tan turístic com Barcelona, però té moltes
contribucions importants a la història i al món actual. Té hiverns molts freds,
estius molt forts, i molta boira, però també conrea les cireres més cares del
món, juntament amb peres, ametlles, i més coses del camp. A més, la Universitat
de Lleida és una de les més antigues, i encara existeix avui. El Carrer Major,
del centre de la ciutat, és el carrer comercial més llarg de tot el món (segons
el Joan), més llarg que La Rambla i menys turístic. Probablement la cosa més
bonica és La Seu Vella, una catedral gran i, sí, vella.
La Seu Vella
Ja que ell treballa com violinista, el
violí ha format part de la seva vida des de quan era un nen—més específicament,
des de quan tenia cinc anys. Va estudiar a Lleida fins la universitat, quan es
va mudar a Barcelona, després a Cleveland, i després a Nova York per estudiar a
Juilliard. Ara està
treballant en la seva tesi de doctorat. Un dia normal, no sorprenentment, està
encara determinat pel violí: si no està tocant en un concert, està practicant,
fent recerca, o ensenyant classes de violí. Si té temps lliure—fet que no és
molt comú—li agrada córrer, veure pel·lícules, anar a Central Park, o provar
restaurants diferents amb la seva dona Jessica, una violinista també.
Joan Plana
Nadal
Vam parlar dels tipus de música que li agrada: la música barroca, dels
segles disset i divuit, constitueix aproximadament el noranta per cent del que
ell toca. És un espcialista, i la seva tesi tracta de música barroca d'Itàlia
del segle disset. També, vam discutir música catalana, i ell em va parlar sobre
Enric Granados, el compositor de l’òpera “Goyescas,” i Pau Casals, un dels
violoncel·listes més famosos de la història.
Carles
Puigdemont
De catalans vius, el Joan immediatament va tenir un favorit: Carles
Puigdemont, el President de la Generalitat de Catalunya. Com el Senyor Puigdemont, el Joan
és un partidari del moviment independentista, i em va parlar molt sobre aquest
tema. Li encanta Espanya, però no li encanta el govern espanyol. Ell va
continuar explicant que, en la seva opinió, els catalans no odien els
espanyols, però els espanyols sí odien els catalans. També em va dir, “Quan la
gent pregunta, dic, ‘Sóc de Catalunya,’ un país entre França i Espanya.” I hi
ha moltes coses que el Joan troba a faltar de Catalunya: per exemple, la
celebració de Sant Jordi—per coincidència, el dia que vam quedar—i la rutina de
córrer al costat de la platja als matins.
La platja de
Barcelona
I de Nova York: li agrada la quantitat de restaurants, que hi ha molta gent
que parla llengües diferent, i que sempre hi ha coses de fer. Per altra banda,
no li agraden les turistes—a mi tampoc.
Joan i jo
Més que només millorar—tant de bo—el meu català, Joan em va ensenyar molta
més de la cultura rica de Catalunya i de la definició complexa del que
significa ser un català.
