El Joan Plana Nadal: Un Violinista Virtuós

Un diumenge, sense els cafès de Barcelona a prop, el Joan i jo ens vam reunir al Maison Kayser de l’Upper West Side. Per una hora, vam parlar català—el Joan, òbviament amb fluïdesa, i jo, intentant-ho. Vaig aprendre molt: sobre Lleida, la ciutat del interior que mai he visitat, la seva història amb el violí, el seu suport al moviment independentista, i molt més.

Un mapa de Lleida

Primer, Lleida. És una ciutat no tan turístic com Barcelona, però té moltes contribucions importants a la història i al món actual. Té hiverns molts freds, estius molt forts, i molta boira, però també conrea les cireres més cares del món, juntament amb peres, ametlles, i més coses del camp. A més, la Universitat de Lleida és una de les més antigues, i encara existeix avui. El Carrer Major, del centre de la ciutat, és el carrer comercial més llarg de tot el món (segons el Joan), més llarg que La Rambla i menys turístic. Probablement la cosa més bonica és La Seu Vella, una catedral gran i, sí, vella.

La Seu Vella

Ja que ell treballa com violinista, el violí ha format part de la seva vida des de quan era un nen—més específicament, des de quan tenia cinc anys. Va estudiar a Lleida fins la universitat, quan es va mudar a Barcelona, després a Cleveland, i després a Nova York per estudiar a Juilliard. Ara està treballant en la seva tesi de doctorat. Un dia normal, no sorprenentment, està encara determinat pel violí: si no està tocant en un concert, està practicant, fent recerca, o ensenyant classes de violí. Si té temps lliure—fet que no és molt comú—li agrada córrer, veure pel·lícules, anar a Central Park, o provar restaurants diferents amb la seva dona Jessica, una violinista també.

Joan Plana Nadal

Vam parlar dels tipus de música que li agrada: la música barroca, dels segles disset i divuit, constitueix aproximadament el noranta per cent del que ell toca. És un espcialista, i la seva tesi tracta de música barroca d'Itàlia del segle disset. També, vam discutir música catalana, i ell em va parlar sobre Enric Granados, el compositor de l’òpera “Goyescas,” i Pau Casals, un dels violoncel·listes més famosos de la història.

Carles Puigdemont

De catalans vius, el Joan immediatament va tenir un favorit: Carles Puigdemont, el President de la Generalitat de Catalunya. Com el Senyor Puigdemont, el Joan és un partidari del moviment independentista, i em va parlar molt sobre aquest tema. Li encanta Espanya, però no li encanta el govern espanyol. Ell va continuar explicant que, en la seva opinió, els catalans no odien els espanyols, però els espanyols sí odien els catalans. També em va dir, “Quan la gent pregunta, dic, ‘Sóc de Catalunya,’ un país entre França i Espanya.” I hi ha moltes coses que el Joan troba a faltar de Catalunya: per exemple, la celebració de Sant Jordi—per coincidència, el dia que vam quedar—i la rutina de córrer al costat de la platja als matins.

La platja de Barcelona

I de Nova York: li agrada la quantitat de restaurants, que hi ha molta gent que parla llengües diferent, i que sempre hi ha coses de fer. Per altra banda, no li agraden les turistes—a mi tampoc.

Joan i jo

Més que només millorar—tant de bo—el meu català, Joan em va ensenyar molta més de la cultura rica de Catalunya i de la definició complexa del que significa ser un català.