L'Ivan: Un Català a Nova York

Un Català a Nova York

            L’Ivan Graciano Dalmao és de Barcelona, Catalunya. L’Ivan té 34 anys i el seu horòscop és bessons. Fa 2 anys que viu a Nova York per la seva feina. Treballa per l’empresa COTY, una empresa de cosmètica internacional amb una oficina a l’Empire State Building.  

L'Ivan

Abans L’Ivan va viure a Chelsea, però ara viu a Long Island City perquè els apartaments son més grans i més tranquils. A ell li agrada Nova York perquè sempre hi ha coses a fer. Al seu temps lliure, li agrada molt anar al sopar o fer una activitat a la ciutat amb el seu marit o els seus amics. Li agrada anar als museus, als concerts, a Central Park, a Broadway i a l’òpera. Li agrada anar al bar Pod39 després de la feina perquè té una bonica vista i és més prop de la seva feina. Li agrada molt també fer esport i ara està entrenant per a una marató! Va al gimnàs per entrenar gairebé tots els dies.

Pod 39

Ell troba a faltar Barcelona perquè creu que és una ciutat de molta llum. Sí, a vegades troba la ciutat una mica turística, però també és divertida,  amb molta vida i amb platges boniques.

L’Ivan és tranquil i també molt fidel als seus amics. Els seus amics són el que més troba a faltar de Catalunya. Ell li agrada el menjar català, com el pa amb tomàquet i la truita de patates. A l’Ivan li agrada cuinar i és un bon xef; la seva especialitat és la pasta amb cloïsses. 

Pasta amb cloïsses

Un dels seus catalans favorits és la Laia Costa. La Laia és una bona actriu. Ella és famosa per la pel·lícula Victoria (2015). Ella va ser nominada per una premi BAFTA pel seu paper en aquest  film.

Victoria (2015)

https://www.coty.com/

https://www.youtube.com/watch?v=Kp8wcV3GjW0

https://www.yelp.com/biz/rooftop-lounge-and-bar-the-pod-39-hotel-new-york

El Joan Plana Nadal: Un Violinista Virtuós

Un diumenge, sense els cafès de Barcelona a prop, el Joan i jo ens vam reunir al Maison Kayser de l’Upper West Side. Per una hora, vam parlar català—el Joan, òbviament amb fluïdesa, i jo, intentant-ho. Vaig aprendre molt: sobre Lleida, la ciutat del interior que mai he visitat, la seva història amb el violí, el seu suport al moviment independentista, i molt més.

Un mapa de Lleida

Primer, Lleida. És una ciutat no tan turístic com Barcelona, però té moltes contribucions importants a la història i al món actual. Té hiverns molts freds, estius molt forts, i molta boira, però també conrea les cireres més cares del món, juntament amb peres, ametlles, i més coses del camp. A més, la Universitat de Lleida és una de les més antigues, i encara existeix avui. El Carrer Major, del centre de la ciutat, és el carrer comercial més llarg de tot el món (segons el Joan), més llarg que La Rambla i menys turístic. Probablement la cosa més bonica és La Seu Vella, una catedral gran i, sí, vella.

La Seu Vella

Ja que ell treballa com violinista, el violí ha format part de la seva vida des de quan era un nen—més específicament, des de quan tenia cinc anys. Va estudiar a Lleida fins la universitat, quan es va mudar a Barcelona, després a Cleveland, i després a Nova York per estudiar a Juilliard. Ara està treballant en la seva tesi de doctorat. Un dia normal, no sorprenentment, està encara determinat pel violí: si no està tocant en un concert, està practicant, fent recerca, o ensenyant classes de violí. Si té temps lliure—fet que no és molt comú—li agrada córrer, veure pel·lícules, anar a Central Park, o provar restaurants diferents amb la seva dona Jessica, una violinista també.

Joan Plana Nadal

Vam parlar dels tipus de música que li agrada: la música barroca, dels segles disset i divuit, constitueix aproximadament el noranta per cent del que ell toca. És un espcialista, i la seva tesi tracta de música barroca d'Itàlia del segle disset. També, vam discutir música catalana, i ell em va parlar sobre Enric Granados, el compositor de l’òpera “Goyescas,” i Pau Casals, un dels violoncel·listes més famosos de la història.

Carles Puigdemont

De catalans vius, el Joan immediatament va tenir un favorit: Carles Puigdemont, el President de la Generalitat de Catalunya. Com el Senyor Puigdemont, el Joan és un partidari del moviment independentista, i em va parlar molt sobre aquest tema. Li encanta Espanya, però no li encanta el govern espanyol. Ell va continuar explicant que, en la seva opinió, els catalans no odien els espanyols, però els espanyols sí odien els catalans. També em va dir, “Quan la gent pregunta, dic, ‘Sóc de Catalunya,’ un país entre França i Espanya.” I hi ha moltes coses que el Joan troba a faltar de Catalunya: per exemple, la celebració de Sant Jordi—per coincidència, el dia que vam quedar—i la rutina de córrer al costat de la platja als matins.

La platja de Barcelona

I de Nova York: li agrada la quantitat de restaurants, que hi ha molta gent que parla llengües diferent, i que sempre hi ha coses de fer. Per altra banda, no li agraden les turistes—a mi tampoc.

Joan i jo

Més que només millorar—tant de bo—el meu català, Joan em va ensenyar molta més de la cultura rica de Catalunya i de la definició complexa del que significa ser un català.

El Joan Miró: No És Un Pintor, Però Un Culer

Joan Miró

    El Joan Miró és de Barcelona. Va néixer el 20 d’agost de 1967 i té 49 anys. Ara ell viu a Brooklyn i treballa a Manhattan a una empresa catalana que fabrica làmpades. La seva empresa es troba a la zona de Flatiron.
    El Joan no és ni alt ni baix. Té els cabells curts i els ulls negres. Ell porta barba i també un barret i una camisa blanca. La virtut del Joan és que és fàcil parla amb ell. Però és una mica impuntual. Per exemple, el Joan va arribar cinc minuts tard a la nostra entrevista.
    El Joan té una família petita. Té un germà gran i un germà petit. Així doncs ell és el fill mitjà. També té una neboda xinesa que té 6 anys. És la filla del seu germà gran.

 

Brooks Brothers Read Fleece Cafe

    Un dia normal, el Joan es lleva a dos quarts de vuit del matí. Esmorza una mica a casa i més tard agafa el metro per anar a treballar. Abans d'arribar a l'oficina, ell pren un cafè a Brooks Brothers Red Fleece Cafe, que es troba a 901 Broadway. És molt a prop de la seva oficina a la zona de Flatiron. Vam fer la nostra entrevista dins aquest cafè. El Joan comença treballar a dos quarts de deu. Al migdia, dina a dos quarts de dues. Plega de la feina a les set de la tarda. Al vespre, el Joan fa esport. De vegades, juga a futbol a la zona de Chelsea. Té un equip amb gent de països diferents. Altres vegades, corre. A la nit, el Joan sopa a casa. Ell cuina, però sempre coses fàcils de preparar. Després del sopar, mira Netflix, (o una pel·lícula o bé sèries de televisió). Però els caps de setmana, el Joan descansa a casa i dina o sopa amb els seus amics. Ell no va al cinema perquè no li agrada.
    Al Joan, no li agrada gaire Nova York. Però creu que és més fàcil conèixer gent de tot el món a Nova York. Ell pensa que no hi ha tanta gent d'Amèrica del Nord, d'Asia i Àfrica a Barcelona. Encara que no li agrada Nova York, al Joan li agrada l’edifici de Flatiron i el MoMA. Abans de viure a Nova York, va treballar a LA i va viatjar a Shanghai i Hong Kong.  

                                         

Passeig de Gràcia

    Al Joan, el lloc que més li agrada a Barcelona és el Passeig de Gràcia. És una de les avingudes principals de Barcelona i també una de les seves àrees comercials més importants. L'arquitectura més famosa al Passeig de Gràcia és la Casa Milà, (o La Pedrera). És una de les obres de Gaudí. A Barcelona, al Joan li agrada molt anar a la platja i jugar a futbol.  
    Una cosa molt important és que el Joan és un culé! El seu jugador favorit és en Piqué ✌✌. Al Joan li agrada també Laudrup, un jugador de Dinamarca. Però després de jugar amb el Barça, ell va jugar amb el pitjor equip del món, el Real Madrid.   

Lluis Llach

    Al Joan, la cançó que més li agrada es diu Laura. És una cançó sobre l’amistat.  El compositor d'aquesta cançó és Lluis Llach. Lluis Llach va néixer el 7 de maig de 1948 a Girona. És un músic, cantautor, escriptor i polític català. També és un capdavanter del fenòmen de la Nova Cançó. La Nova Cançó és un moviment de músics i cantants catalans que van desafiar la dictadura de Franco. Els músics van cantar cançons polítiques en català durant un temps en què staven prohibities totes les manifestacions culturals de la identitat catalana.                              
                          

La Nova Cançó